Les Aventures d'en Roc i en Llamp
Capítol 9
Els minuts passaven en silenci, només es trencava la quietud quan la Règia picava les arrels amb la mà de morter, fins i tot el so del repicar de la fusta amb el marbre es convertia en un mantra dins d'aquella casa plena de misticisme.
En Gnorf es va mig endormiscar després de l'infusió calenta i en Roc es mantenia prop d'ell observant la sala i a la seva anfitriona.
La Règia era la dona més vella que havia vist mai, l'esquena li feia un arc permanent, les seves mans eren menudes amb uns dits llargs i prims i les seves arrugues eren incomptables.
El que més fascinava al noi però era la vitalitat que desprenia aquella dona que podia ser la seva besàvia.
De cop la tranquilitat es va acabar, a fora es sentien els lladrucs nerviosos d'en Llamp i el bufar intranquil d'en Foc.
En Roc d'un salt estava de peu amb la mà a l'empunyadura de l'espasa disposat a protegir al seu company, però la veu trencada de la Règia el va aturar.
-Sembla que ja els tenim aquí-
Encara no havia acabat la frase que la porta s'obrí en sienci, i allà sota l'arc hi havia el nan més gros i musculat que en Roc havia vist mai. L'acompanyava una guineu gegantina d'un color roig intens amb una orella torçada endavant i una gran franja de color blanc a la cua. Aquella guineu devia ser la Gaia va pensar el noi.
-Ja era hora Nadif, has trobat les arrels?- Va dir la Règia
sense deixar d'utilitzar el morter.
-Ens ha costat més del que ens esperavem, però si-
Respongué en Nadif amb una veu greu i profunda mentre treia unes arrels dels saquets que duia penjats al cinturó i les penjava d'uns claus que sobresortien d'un prestatge.
El noi va analitzar atentament al nouvingut. Feia el doble d'esquena que en Gnorf i els seus braços semblaven soques d'arbre. La roba era una barreja de tela i cuir tenyida de color verd i marró (un bon camuflatge dins el bosc pensà en Roc). Tenia una barba d'un color negre blavós com el plomatge d'un corb amb alguna veta platejada, i mesurava la meitat que la d'en Gnorf.
Duia uns saquets de pell repartits al voltant de la cintura lligats al cinturó i va ser llavors quan el noi es fixà en les armes del nan, a l'esquena lligada amb unes tires planes de cuir portava una destral doble de mida mitjana, amb una fulla ample i corva per un costat i una pica per l'altre, una arma eficaç per a combatre en espais reduits i una bona eina al bosc.
El que més va cridar l'atenció d'en Roc però, va ser la dalla que en Nadif duia a la mà, una veritable obra d'art que tenia tot l'aspecte d'haver sigut creada per en Gnorf.
Era una dalla de plata amb un cap de guineu a l'empunyadura, amb uns ulls d'obsidiana encastats. La falç més bonica que havia vist mai.
De sobte el noi va notar una cosa freda i humida a la mà i va fer un salt enrere. Estava tant distret oservant al nan que no s'havia adonat que la guineu s'acostava a ell per un costat i li ensumava la mà.
En Nadif amb expressió de sorpresa es mirava el noi i la guineu.
-Et pots sentir afalagat humà, la Gaia extranyament
s'acosta i confia en desconeguts-
Va dir el nan amb una veu que era com si freguessin dues pedres entre elles.
En Roc no sabia exactament que dir i es va limitar a somriure a la Gaia i gratarli el cap entre les orelles, gest que la guineu gegantina va agraïr apretant-se contra la seva cama i tancant els ulls.
En aquell moment la veu dèbil d'en Gnorf es va fer sentir per sobre del crepitar del foc i els lladrucs d'en Llamp a l'exterior.
-Deixa que et miri Nadif, han passat molts anys-
El nan més jove s'hi va acostar en silenci.
-Veig que la barba ja t'arriba al pit, quants anys tens ja nevot? Cent vint?-
Digué en Gnorf.
-Sempre dius el mateix- Va dir en Nadif amb el naixement
d'un somriure als llavis. -Jo conto cent trenta cinc hiverns-
En Roc de vegades oblidava la llongevitat d'aquella raça, per a ells un segle era ben poca cosa.
-Prou de parlar i veniu a menjar alguna cosa Nadif. Tú tmbé Roc, amb l'estomac ple es pensa millor i vull saber com després de tants anys el nostre bon amic s'ha decidit a agafar un aprenent humà-
Dit això la Règia es va posar a servir un brou calent en uns bols de fusta.
En Nadif va seure en una taula que hi havia sota una finestra i la Gaia es va estirar als seus peus. Passats uns segons en Roc va seure davant d'ell mentre la Règia li posava la sopa fumejant al davant.
Mentre el nan i el noi menjaven en silenci la Règia va incorporar en Gnorf amb suavitat i una força considerable per tractar-se d'una dona tant vella i menuda. En Gnorf volia dormir i no li va fer cap gràcia que l'aixequessin, però la Règia feia com si sentís ploure, i entre queixa i queixa li ficava cullerades de sopa a la boca.
En Roc observava l'escena divertit, calent i amb l'estomac ple es sentia molt més relaxat, de fet començava a endormiscar-se quan es van començar a sentir uns copets aguts, com si agú piqués contra una copa de vidre amb una forquilla.
-Nadif pots obrir el nostre convidat?-
El nan es va incorporar amb lentitud, però no es va dirigir cap a la porta sinó cap a una de les finestres de la paret de pedra. En Roc no podia veure que hi havia a l'exterior ja que l'esquena d'en Nadif li tapava tot angle de visió, el que més sorprenia al noi era que en Llamp no hagués donat la veu d'alarma al veure que s'acostava algú.
En Nadif va obrir la finestra i un soroll de batec d'ales va omplir la sala. Un corb inmens va volar fins al costat del foc i aterrà amb suavitat a una distància prudencial de les flames i l'escalfor.
La seva mirada era pura intel.ligència i les plomes d'un color negre blavós lluïen amb la claror del foc.
La Règia va estirar en Gnorf amb delicadesa i en acabat va acostar la cadira fins al corb. Aquest amb petits saltirons es va enfilar per la seva cama i va anar escalant a la figura encorvada fins a arribar a l'espatlla, llavors per a gran sorpresa d'en Roc es van posar a parlar amb veu baixa.
A mesura que dona i ocell conversaven l'expressió de la Règia s'enfosquia, fos quin fos el missatge del corb eren males notícies.
Passats uns minuts la conversa va acabar, el corb va baixar a terra i la Règia li va donar un plat amb aigua i un tros de pa que l'ocell no va trigar a picossejar.
Lentament la dona es va girar, el seu rostre desprenia cansament, preocupació i tristesa, i digué:
-Nois, tinc notícies fosques-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada