La Porqueta Presumida
La nostra història començà en un poblet al peu d'un
turó entre roures i alzines. Una vila plena de vida i de color.
En un carrer de les afores hi vivia la Rosa, una
porqueta molt bonica i molt presumida que es passava el dia canviant-se de
vestits.
Rarament sortia si no era per comprar nous perfums i
roba, o per anar a alguna festa d’algú important.
No li agradava trobar-se amb la resta de vilatans,
segons ella eren vulgars i no tenien estil.
Va ser en una d’aquestes festes on va començar tot, a
la Rosa l’havien convidat a la inauguració del museu del poble, on estarien les
màximes autoritats , així que tenia que posar-se el seu millor vestit.
Al acabar d’arreglar-se i maquillar-se es va mirar al
mirall i al creure que no podia estar més guapa es va posar en camí cap a la
inauguració.
Durant el trajecte va trobar alguns treballadors que
tornaven a casa, en Joan, un gos que feia anys que era el mecànic del poble va
saludar a la Rosa, però ella va fer veure que no el veia.
Era massa orgullosa i estirada perquè algú la veiés
saludant a algú tant brut de greix i tant poc estilós.
Quan faltaven un parell de carrers per arribar al seu
destí començà a ploure, i la Rosa, nerviosa i enfadada perque no es volia
mullar el vestit ni el maquillatge es va posar a correr en direcció a la festa.
Degut a la pluja, el terra estaba fangonós i
relliscava, però la Rosa només pensaba en que no se li espatllés el modelet,
quan de sobte, a tot just un carrer del museu es va torçar el turmell i va caure
al bell mig d’un bassal ple de fang.
La pobre porqueta estaba deseperada, el vestit
era brut de dalt a baix, la cara plena de terra mullada, i li feia tant de mal
el peu que no es podia aixecar d’aquell toll de fang fred i humit.
Plorava de dolor i de tristesa per la seva mala sort
quan va veure que algú s’acostava, era la familia Mussol, coneguts a tot el
poble i per tant també de la Rosa, així que es va posar a cridar demanant-los
ajuda.
La familia Mussol va fer el mateix que havia fet ella
amb en Joan el mecànic, eren massa estirats per parlar amb algú tant brut de
fang per molt que els hi demanés ajuda.
La pobre Rosa seguia allà, amb dolor al peu i al cor
al veure que tothom que passava i a qui demanava ajuda l’ignoraven. Quan de
sobte va sentir una veu al costat que li deia:
-Senyoreta, necesita ajuda? He sentit els seus plors.
La Rosa es va girar i va veure un porc amb ulleres
fosques i un bastó, la roba que portava era vella, estava gastada i no gaire
ben planxada.
Però va recordar com l’havien despreciat la gent que
tant havia admirat, que importava la roba o l’estil si eren tan mala gent que
no ajudaven algú amb dificultats?
-Si gràcies, m’he torçat el peu i no em puc aixecar jo
sola- Va dir la Rosa.
El porc d’ulleres fosques li va allargar la mà sense
importar-li si estava bruta o no, la Rosa li va agafar i es va incorporar amb
dificultats.
-Vol que l’acompanyi al metge o a casa seva?
La porqueta al veure que li costava arrepenjar el peu
va acceptar.
Ara molts anys després els dos porquets
segueixen junts, la Rosa es va enamorar d’aquell porc d’ulleres fosques i bastó
que va resultar que era cec.
A ell no li importaven la roba, la posició
social o els diners, per al porquet el més important era ser una bona persona.
I així la Rosa va passar a ser una de les
habitants més estimades del poble junt al seu company, que li va fer entendre
el que realment és valuós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada