dimarts, 1 d’abril de 2014

Relat Breu - El Traïdor

El Traïdor

Al peu d’unes muntanyes, envoltat de boscos frondosos, camps conreats i un riu caudalós s’erigia un petit reialme format per algunes viles i una petita ciutat amb un castell no gaire ostentós.

Aquell dia una gran multitud s’havia reunit al peu de les escales del castell, hi havia programada una execució quan el sol arribés al seu punt àlgid i ningú s’ho volia perdre.

Eren temps foscos, la collita s’havia perdut degut a la plaga de llagostes i el nou regent cobrava uns impostos que havien abocat als seus súbdits a la misèria, però ningú gosava dir ni fer res per als mercenaris (o cavallers com ells es feien dir) que tenia el rei al seu servei. Una execució era una de les poques coses que distreien als vilatans de la seva rutina miserable, ni tan sols sabien a qui executaven.

En aquell moment el rei va aparèixer envoltat dels seus homes, davant seu feien caminar un home brut, amb un ull inflat i el llavi sagnant. El van fer avançar en silenci fins a la forca i allà es va aturar. Llavors el rei avançà per a pronunciar unes paraules.

-Seràs executat per traïdor, desobeir les ordres del rei és traició i per tant la mort. Les nostres lleis dicten que tens dret a unes últimes paraules.

El condemnat , en silenci es girà cap al poble, cosa que va molestar al rei, i passats uns segons on les veus es van apagar començà a parlar amb veu profunda.

-M’executen per traïdor, jo ja he acceptat el meu destí, estic preparat per a morir, però vosaltres no teniu perquè fer-ho. Jo era el comisari del regne a les viles exteriors, cobrava impostos impossibles a gent que no tenia res, fins que tanta mort i misèria desmesurada no em van deixar continuar amb la meva tasca i em vaig negar a seguir. Jo us pregunto a tots vosaltres, perquè centenars d’homes i dones hem d’obeir les ordres d’un dèspota només per el seu llinatge? Perquè no podem decidir per nosaltres mateixos? Perquè no podem ser lliures?

El rei molt disgustat per el que estaba sentint va fer un gest amb la mà i el botxí va avançar per a complir amb les seves ordres quan de sobte, per a sorpresa del condemnat la gent es posà a llençar pedres al rei i als seus guàrdies. Una remor de veus creixia desmesuradament i centenars d’homes i dones començaren a avançar amb pas ferm, units eren com una muntanya en moviment que res podia parar.

El rei i els seus homes van haver de fugir, i no només del castell, sinó del reialme. La notícia de la revolta s’havia extès  ràpidament per a totes les viles i no van poder refugiar-se enlloc, només els quedà l’exili.

I així fou com les paraules del comisari acusat de traïdor van encendre la flama d’un poble que va esdevenir lliure.
Litgis

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada