Les Aventures d'en Roc i en Llamp
Capítol 15
L'embestida d'en Nadif va funcionar millor del que ell mateix havia cregut, s'esperava haver de carregar unes quantes vegades més contra el puntal però amb una en va tenir prou. Tampoc era d'extranyar tractant-se d'una construcció humana va pensar el nan.
-Roc, Naüt, hem de sortir d'aquí abans que la presa cedeixi del tot.- Va dir en Nadif mullant-se per l'aigua cada cop més abundant que sortia de les incomptables esquerdes.
-Anem a buscar a en Llamp i la Gaia, segur que estàn patint.- Va dir en Roc mentre corria al costat dels seus companys per sortir de la zona del riu.
Van trobar als dos animals a mig camí d'on els havien deixat i els dos movien la cua amb alegria, en especial en Llamp que no parava de saltar d'un a l'altre, no li importava en absolut el nou aspecte dels seus amics.
-No pot faltar gaire perquè tornem a les nostres formes originals i estar a punt de sortir el sol, jo aprofitaria les cames i els músculs d'aquests cossos per allunyar-nos tot el que poguem d'aquí. Dubto que tornin, però en el cas de que ho fessin em sap greu dir-vos que la transformació per a vosaltres serà dolorosa i us deixarà molt cansats, a mi ja no em fa mal després de tants anys de pràctica però també em deixa molt debilitat. Per això més val trobar un refugi on descansar unes hores mentre encara podem.- Digué en Naüt començant a caminar cap a l'est sense esperar resposta.
Els tres minotaures junt amb la guineu i el gos van avançar ràpidament en direcció a la Muntanya Negra fins que van trobar una petita cova formada per dues pedres gegantines, i allà van decidir parar a esperar la transformació i descansar.
Gràcies a les llargues cames i la potència que havien adquirit per l'encanteri d'en Naüt van aconseguir salvar molts quilòmetres sense notar gairebé el cansament, ara però la situació s'havia capgirat. En Roc va començar a sentir un dolor indescriptible, li feia tant de mal el cap que no va poder evitar tancar els ulls mentre s'apretava les orelles amb les mans per no sentir els crits d'en Nadif que ressonaven dins el seu cervell barrejats amb els seus propis crits. Els membres li cremaven i notava el cor a punt d'explotar, el noi pensava que es moria quan el dolor es va aturar.
Lentament va obrir els ulls i es va mirar les mans que tornaven a ser les d'un noi de setze anys, i en Nadif i en Naüt també tornaven a ser ells mateixos. S'intentà aixecar però el cos no li responia, el Llamp es mirava en Roc extranyat girant el cap a un costat amb la orella torçada endavant.
-Que em passa Naüt? Perquè no em puc moure?-
-És el que us deia abans, aquest conjur és molt eficaç mentre dura, però quan passa l'efecte et deixa molt dèbil i desprotegit, ara el que necessitem és menjar una mica i descansar.-
En Nadif no deia res però no treia els ulls de sobre el gnom, alguna idea li rondava el cap i li estava donant forma.
-Els nans no som molt versats en conjurs ni il·lusions ni volem ser-ho, però fins i tot jo sé que el que has fet no és la obra d'un il·lusionista, qui o que ets en realitat?- Va dir en Nadif aconseguint aixecar-se amb esforç només per la seva força de voluntat.
El gnom va somriure obertament i amb un gest de la mà demanant calma al nan va mirar als seus companys i començà a relatar una història.
-És ben cert que els guardaboscos sou observadors. Tens raó, no sóc il·lusionista, i no, no era una il·lusió el que he fet, era una transmutació temporal.- En Nadif el mirava encara amb més desconfiança que abans.- El que us diré només ho saben en Maristany i la Règia, espero que valoreu la confiança que us ofereixo. En Maristany em va trobar quan era petit al fons d'un barranc, potser em van abandonar o potser van atacar als meus pares i em van amagar allà, qui sap. Per sort em va trobar en Maristany i no una colla de goblins o llops, en definitiva, que em va portar a casa seva i em va criar i ensenyar més del que cap gnom podria somniar en deu vides. En Maristany no és tant sols un escriba amb dots il·lusories, és un mag reconegut que va decidir deixar enrere les batalles per el poder i la cobdícia dels del seu gremi per a viure tranquil entre els seus llibres. Ningú coneix la seva veritable identitat, i molt menys que m'ha ensenyat màgia a mi, un gnom, està prohibit i segons les seves lleis el jutjarien i executarien si algú parlés més del compte. M'ha ensenyat tot el que sabia durant els últims trenta anys, per això he pogut realitzar aquest conjur Nadif, només soc un gnom amb sort amb més coneixements dels normals.- En acabat va treure una mica de formatge de la motxilla i amb un somriure de plaer s'acomodà a menjar alguna cosa.
En Roc s'havia quedat sense paraules, i per el que semblava en Nadif també, però pràctic com sempre ja treia alguna cosa per menjar i recuperar forces així que el noi va fer el mateix, amb en Llamp demanant un tros del que fos que sortís de la motxilla. Van menjar en silenci i es van posar a dormir una estona gràcies a la Gaia que es mantenia alerta a qualsevol moviment sospitós.
Quan en Roc va obrir els ulls el sol ja estava ben amunt i s'incorporà lentament amb el cos una mica adolorit encara, però almenys ja es podia moure amb certa normalitat. Al mirar al seu voltant va veure que en Nadif i la Gaia no hi eren, en Llamp estava amb en Naüt menjant un tros de pa, així que s'apropà als seus amics.
-Bon dia Naüt, hola Llamp, on són els altres?.-
-En Nadif ha dit que volia estar sol i ha marxat amb la Gaia fa una estona, no crec que triguin gaire a tornar.- El noi va assentir amb el cap i va acceptar la cantimplora que li oferia el gnom.
-T'importaria ensenyar-me aquesta espasa que tens? Té unes runes molt interessants, m'agradaria veure-les de prop.- Li preguntà en Naüt.
En Roc li va donar l'arma i es va quedar mirant com en Llamp empaitava una sargantana entre les roques sense èxit. Un soroll al seu darrere el va fer girar just per veure com apareixien els seus altres companys entre l'espessor del bosc.
-Aquesta espasa va ser forjada fa centenars d'anys a les Muntanyes de Plata del regne dels nans, tracta-la amb respecte mag.- Va dir en Nadif en veure l'arma d'en Roc en mans del gnom.
En Naüt li tornà l'espasa al noi picant-li l'ullet amb un somriure trapella. L'aventura es complicava i alhora es posava interessant, i ni tant sols havien arribat a la Muntanya Negra. -Què més podia passar?.- Pensava en Roc.
