dimarts, 15 de setembre del 2015

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 16

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

Capítol 16

Els dos dies següents van transcórrer sense incidents, en Nadif els feia caminar a un ritme infernal i només s'aturaven per menjar o montar el precari campament al vespre, amb prou feina obria la boca desde la història del gnom. En Roc en canvi encara sentia més curiositat que abans per aquell petit homenet, i es passava el dia fent-li preguntes sobre màgia.

Va ser amb les últimes llums del tercer dia de camí, quan buscaven un lloc segur per passar la nit que la Gaia es posà alerta. En Nadif va fer callar a tothom amb un gest de la mà i va parar atenció. No molt lluny de on es trobaven es podien sentir el soroll de passes ràpides i unes rialles perverses amb unes veus cridaneres i alhora trencades.

-Goblins!- Va escupir en Nadif amb cara de fàstic i odi.

Nans i goblins eren enemics desde els principis dels temps i així ho va fer notar en Nadif treient la destral amb una mà i la dalla gegantina amb l'altre.

-Bé noi, espero que en Gnorf t'ensenyés a utilitzar aquesta espasa, no deixarem ni una d'aquelles bèsties fastigoses de peu. I tú mag, si tens algún encanteri útil ara seria el moment, per si no us hi heu fixat els goblins venen cap aquí.-

En Naüt va mirar al seu voltant i fixant la mirada en un roure gegantí mort ja feia anys va assentir amb el cap.

-Molt bé, però necessitaré un temps per a realitzar el conjur i estaré desprotegit si arriben els goblins abans de que el completi.-

-Gaia, Llamp amagueu-vos, que no us vegin. Roc protegeix en Naüt quan arribin els goblins, jo els plantaré cara més endavant per donar-vos temps. Per l'amor de tots els déus mag, comença ja el maleït conjur.- Va cridar en Nadif avançant uns metres i plantant les poderoses cames al mig del camí esperant als seus ancestrals enemics.

En Roc va posar la mà sobre l'empunyadura amb forma de drac de la seva espasa i una extranya energia va recórrer el seu cos, la va treure completament de la funda i va notar com la por desapareixia, es sentia fort i alerta, era com si la propia espasa li donés una valentia que ell no tenia, o creia no tenir.
Agafant-la amb força es va posar davant d'en Naüt que ja havia començat a entonar un càntic en un extrany llenguatge amb les mans alçades davant del roure que havia observat abans. El gnom tenia els ulls tancats i les mans li començaven a emetre una claror verdosa que s'extenia a poc a poc per els seus braços quan en Roc va sentir el crit del nan.

-Ja són aquí!-

Una pestilència horrible va precedir la terrible imatge d'un grup de cinc goblins apareixent a uns vint metres d'en Nadif. Els braços de color gris i llargs fins als genolls agafaven amb força unes espases rovellades i impregnades de sang seca.
Al veure al nan el goblin més gros que anava al capdavant amb un casc metàlic amb unes banyes recargolades incrustades va obrir una boca plena d'ullals irregulars i grocs i va bramar una ordre en llenguatge goblin. Dos dels goblins es van posar al seu costat i els dos restants van começar a rodejar al nan amb lentitud un per a cada costat.

De sobte en Roc va notar que el terra tremolava sota els seus peus, va girar una mica el cap per veure què passava i es va quedar amb la boca oberta. L'enorme tronc mort havia cobrat vida amb una forma humanoide, era gegantí i encara no s'havia alçat del tot.

-Roc, ajuda a en Nadif amb els goblins dels laterals, el gólem i jo ens encarreguem dels altres tres.- Va cridar en Naüt al noi.

En Roc va assentir amb el cap i va córrer al costat del nan. En Nadif el mirà i amb el cap li va senyalar un dels goblins que els rodejaven i que cada vegada eren més a prop. Sense més indicacions el nan es llençà amb ràbia contra l'altre goblin cridant en l'idioma gutural dels nans. De cop i volta en Roc es va veure inmers en una lluita a vida o mort contra aquella bèstia assedegada de sang, gairebé no podia aturar les embestides de l'espasa del goblin i molt menys atacar, aquell ésser tenia més força del que aparentava. El noi anava reculant aturant els forts cops quan una arrel el va fer caure d'esquena a terra perdent l'espasa. El goblin va fer un crit de triomf i amb els ulls injectats en sang es disposava a clavar l'arma al pit del noi quan de sobte una expressió de sorpresa li va deformar el rostre, en silenci va caure de cara a terra entre les cames d'en Roc que intentava posar-se de peu. No entenia què passava però s'alegrava de seguir viu, al observar el cadàver va veure que tenia una fletxa clavada al mig de la base del coll, algú li havia salvat la vida, però qui?

Al mirar al seu voltant va veure com el capitost dels goblins lluitava desesperadament contra el gran gólem de roure, els seus guarda-espatlles eren a terra esclafats per el pes del gran arbre. En Nadif lluitava aferrissadament contra el seu oponent, el nan guanyava terreny i el goblin començava a acovardir-se, però va ser al veure com el goblin que els liderava acabava esclafat per el gólem, que es va donar la volta per fugir. Va ser l'últim que va fer, el nan va descriure un arc amb la destral i el cap del goblin va caure rodolant uns metres més enllà esquitxant les pedres amb una sang negra i pudent.

En Nadif i en Naüt es van acostar a en Roc observant la fletxa clavada al coll del goblin que tenia als seus peus. El gnom estava exhaust, respirava amb dificultat però semblava satisfet i el nan sagnava per varies ferides superficials però no semblava adonar-se'n.

-Surt siguis qui siguis, un enemic dels goblins és amic nostre.- Va cridar en Nadif a la negror del bosc, durant la batalla s'havia fet completament de nit.

Es va sentir un moviment de branques i petjades i uns metres a la seva esquerra va aparèixer d'entre els arbres una dona sostenint un gran arc.
En Roc mai havia vist una dona com aquella, era humana d'això no en tenia cap dubte, però desprenia un aire salvatge que no podia descriure. Tindria uns trenta anys i anava vestida totalment de cuir tenyit de verd fosc. Els cabells els tenia vermells com les fulles a la tardor, recollits en una gran quantitat de trenes formant-ne una de sola a la seva esquena. L'arc era inmens i preciós, ple de runes gravades a la fusta, i al cinturó portava una daga amb el bust d'un senglar a l'empunyadura.

-Vaja vaja, què hi fa per aquí una guardabosc del nord?- Va dir en Nadif al observar a la nouvinguda.

Amb lentitud però alerta la dona es va seure sobre una roca i va creuar les cames sense deixar de mirar en Nadif.

-Ets un guardabosc de l'oest?- Preguntà la misteriosa dona.

El nan va assentir amb el cap i el cos de la dona es relaxà visiblement. Amb un somriure cansat es mirà a l'extrany grup que ja se'ls hi havia unit en Llamp i la Gaia i l'observaven a distància amb curiositat i els hi digué:

-Em dic Nagis, i si, sóc una guardabosc del nord.-


dilluns, 7 de setembre del 2015

Margaret Weis i Tracy Hickman

Avui us vull parlar de la fantàstica Margaret Weis i el genial Tracy Hickman, dos autors increiblement importants dins del gènere literari de la fantasia èpica.
Són els creadors de la inmillorable saga Dragonlance, una col.lecció increible que recomano a tothom.



S'ha de dir que tot i la magnitud de la saga Dragonlance han realitzat altres treballs molt interessants dins del mateix gènere. Com ara la fabulosa saga de quatre llibres "La Espada de Joram", o "El Ciclo de la Puerta de la Muerte" que està dividida en set llibres, i no ens podem oblidar de la trilogia "La Rosa del Profeta", entre molts altres treballs.

Aquesta col·lecció em va impactar molt quan la vaig llegir per primera vegada fa vint anys.

La història de com va començar l'associació d'aquest dos escriptors és ben curiosa.
En Tracy Hickman va anar a una entrevista de feina acompanyat de la seva germana Laura, i en el viatge en cotxe els dos germans ja començaven a fer un esboç verbal del món de la Dragonlance. Però va ser a l'entrevista on va conèixer la seva futura companya d'escriptura Margaret Weis.
En Tracy i la Margaret van quedar amb un grup d'associats per a jugar una partida al genial i inigualable Dungeons & Dragons, i van ser les aventures transcorregudes durant aquesta partida les que van inspirar als dos genis a crear la primera novela de la Dragonlance, El Retorno de los Dragones.


La col.lecció de la Dragonlance va crèixer tant que van acabar col·laborant varis escriptors i escriptores en moltes de les desenes de noveles de les que consta la saga.
L'acció dels llibres es desenvolupa al món de Krynn, la majoria al continent d'Ansalon. Un món ple de màgia, criatures de tot tipus i aventures trepidants.
Acabes coneixent als personatges com el palmell de la teva mà i al haver-hi molts llibres relacionats directa o indirectament entre ells, fa que sigui una saga increiblement adictiva.

Així que si encara no coneixeu els llibres d'aquests dos grans autors no us ho penseu més i correu a la biblioteca.


divendres, 4 de setembre del 2015

La Llegenda del Krampus

Avui parlarem sobre una llegenda dels països alpins. No és molt coneguda tot i parlar de l'antítesi de Sant Nicolau.


Parlem doncs del Krampus. Segons la llegenda aquesta criatura d'aspecte demoníac castiga als nens dolents durant l'època de Nadal. Diuen que el Krampus captura als nens particularment dolents amb un sac que porta sempre a sobre i se'ls emporta amb ell per no tornar-los a veure més.


Diu la llegenda que el Krampus apareix el 5 de desembre, rondant els carrers durant dues setmanes, fent sonar campanes i cadenes per a espantar als nens petits.



El Krampus es representat per una criatura d'aspecte demoniac, amb un rostre de diable i una llengua llarga i vermella, amb banyes al front i el cos cobert de pelatge animal. Les seves cames són com les d'ún faune i normalment a les il·lustracions se'l representa amb un sac o cistella a l'esquena per a ficar-hi als nens.


Com no, el Krampus va ser aïllat i condemnat per l'església catòlica per ser una tradició pagana i per la seva aparença demoníaca.
Tot i això, per sort la llegenda sobreviu encara a alguns països, en particular a Austria, on els nois joves encara es disfressen de Krampus el 5 de desembre i es passegen durant dues setmanes per els seus carrers.




dimarts, 1 de setembre del 2015

Conte curt - La Granota Vegetariana

La Granota Vegetariana

Fa molt de temps, al peu d'una gran muntanya s'extenia una vall plena de vida i de color habitada per a moltíssimes espècies d'animals. A la part més fosca de la vall hi havia un petit pantà ocupat per les granotes, sempre que les serps no hi fossin clar.

Allà hi vivia la Carlota, una granota jove i amb molta energia que es passava el dia intentant atrapar mosques o mosquits, i s'ha de dir que no es quedava mai amb gana.

Les mosques ja la coneixíen i sempre que apareixia la Carlota intentaven fugir el més ràpid possible, fins i tot es començaven a explicar històries de por sobre ella a les mosques més petites.

Ella però no en sabia res de la por que li tenien, és el que li havien ensenyat desde petita i mai s'havia aturat a pensar més enllà, no és que fos dolenta ni molt menys, simplement no es plantejava que aquelles bestioles amb ales tinguessin familia o sentiments.

Un capvespre la Carlota va veure una mosca molt gran i es va posar a saltar i perseguir-la sense mirar per on anava, es va començar a allunyar de la zona amb més aigua, però ella no s'adonava de res, només volia atrapar el seu sopar.

De sobte es va trobar atrapada, havia fet un gran salt i havia anat a parar a una zona extremadament fangonosa i espessa. Estava atrapada i cada vegada que intentava fer força per sortir s'enfonsava més i més, així que es va quedar quieta i espantada.

La Carlota estava desesperada, s'anava fent de nit i sortirien els animals dels que sempre s'amagava, què faria si la trobaven allà? La granota plorava en silenci, l'únic soroll que es sentia era el de les fulles movent-se amb el vent i un dèbil brunzit.

La Carlota es va concentrar amb aquest segon soroll i es va adonar de que eren dues mosques que hi havia una mica més enllà. Es va concentrar en el brunzit fins que les va començar a entendre, mai s'havia preocupat d'escoltar si tenien res a dir.

-Et dic que si, que és ella.- Deia una mosca grossa i gris.

-És impossible, el Monstre del Pantà és molt gros i té els ulls vermells.- Va dir una mosca molt petita i negre, probablement una cria.

-No facis cas de les històries, et dic que és ella, sóc de les poques que vaig aconseguir fugir de la seva fam desmesurada.-

-Doncs ara no sembla pas tant perillosa.- Va dir la mosca petitona, i sense esperar resposta es va apropar a la granota fent cas omís als crits de la seva companya.

La Carlota observava i escoltava, i no entenia perquè li deien monstre del pantà, era així com la veien?
De sobte la mosca petitona es va posar davant seu i li parlà directament. Era la primera vegada que parlava amb una mosca, tota la seva vida s'havia limitat a caçar-les.

-És veritat que ets el Monstre del Pantà? Perquè ets tant dolenta? Mai hem fet res en contra teu.-

La Carlota es va quedar sense saber que dir, fins i tot per un moment es va oblidar que estava atrapada.

-No sóc cap monstre, només sóc una granota i no faig res de dolent.-

-I perquè ens persegueixes? Nosaltres no fem cap mal a ningú.- Va respondre la mosca.

-És el que em van ensenyar de petita, no voldreu pas que em mori de gana oi?-

Mentrestant la mosca més grossa al veure la conversa que mantenien es va anar apropant fins a quedar-se gairebé al costat de la seva companya i respongué ella a la Carlota.

-No volem mal a ningú ni que et moris de gana, però has intentat menjar alguna altre cosa alguna vegada? T'has arribat a plantejar  mai que el que estaves menjant podia tenir una familia?-

-I què menjaria?- Va dir la Carlota sense més arguments.

-Algues, petits fruits, els bulbs dels joncs, hi ha meravelles al bosc i la vall.- Va respondre la mosca.

La Carlota es va quedar pensativa, el que deia aquella gran mosca tenia sentit, va pensar com es sentia ella quan algún dels seus era atrapat i devorat per una serp. Era així com la veien a ella les mosques?

Va aixecar la mirada amb tristesa i li va dir a les dues mosques:

-No sé com no ho he vist abans, perdoneu-me! Per desgràcia moriré aquí atrapada, però ara ho he entès, llàstima que no podré compartir-ho amb les meves germanes.-

Les mosques es van mirar i es van apartar una mica perquè no sentís el que deien. Al cap d'uns moments es van tornar a apropar a la Carlota.

-Ho deies de veritat? Deixaries de menjar-te les nostres germanes i intentaries fer-ho entendre a les teves si sortissis d'aquí?-

Si, ara que he obert els ulls no puc tornar enrere, i tant que ho faria, però ja és massa tard.-

-Potser no, ara torno.- I dit això la mosca més grossa va desaparèixer entre l'espessor del bosc.

Van passar uns minuts sense que ningú digués res fins que al final la Carlota preguntà:

-Què ha volgut dir amb potser no? No hi podeu fer res vosaltres dues, sóc massa grossa.-

-Potser per a dues de nosaltres si, però....

Es començà a sentir un brunzit cada vegada més fort fins que d'entre els arbres va aparèixer un núvol de mosques amb la mosca que havia marxat feia una estona al capdavant.
Centenars de mosques movent-se com una de sola es van apropar a la granota i ajuntant la força de totes elles la van començar a alçar del fang que la retenia, en pocs segons tornava a ser lliure.

Desde llavors a la vall la coneixen com a Carlota la granota vegetariana, i sorprenentment cada dia són més els animals que han deixat de caçar per a viure en armonia.